___
Sé que parecía que lo volvía a abandonar, esta vez sin apenas haber empezado. Pero no es así. Han pasado muchas cosas desde la última vez que me senté a preparar una pequeña bienvenida al lector que nunca apareció. Muchas. Y la función ha decaído por el lado que me queda más cercano.

El día 30 a las 12 horas salí de allí. De esos 40 metros cuadrados que fueron mi hogar durante los últimos 9 meses. Esos 40 metros cuadrados que vieron cómo se forjaron historias de amor y amistades, cómo he sentido cosas que jamás había sentido y llevado a cabo locuras que aunque podría haber imaginado, nunca había realizado. Él me ayudó a limpiar, a empaquetar mis cosas y a transportarlas... a hacerme sonreir los últimos momentos en el que puedo llamar mi hogar. Y luego marchamos hacia su casa.

Qué buenos días. Adoptaron un perrito, me llevaron a patinar por sorpresa, hicimos sushi, dormimos juntos, paseamos por Barcelona (y nos encontramos a una buena amiga, así, de manera inesperada, así como se construyen las pequeñas buenas situaciones en la vida), fuimos al concierto de Versailles y juntos cogimos una baqueta... y se hizo el día 3.

A Sants. Un libro, un peluche. Los tres llorando. Nunca imaginé que ella lo haría... realmente me sentí querida. No es que me guste ver que la gente llora, y menos por mi culpa, pero me sentí valorada. Nunca me había sentido así con una persona como ella... los que me conocen ya saben cómo fue mi "relación" con una señora como lo es ella (la cursiva no va por ella, sino por "la del pasado", la nazi que me persiguió una noche en sueños por los canales de Venecia... ains) y por tanto me entenderán. Las 6. Al tren. Más lloros y la gente mirándome raro. Llamada de mi madre. Más lloros... todo es una mierda. Y peor será al llegar a Castellón.

La vuelta de una hija a casa que causó una sensación similar a la alegría que puede brindar que la cerveza de tu vaso no tenga excedente de espuma. Vamos, una alegría tan leve que no la pude ni apreciar. Sólo me faltaba eso. Yo llorando, yo quiero volver.

Y los días pasan en estado vegetativo. No he escrito antes porque no tenía fuerzas para hacerlo. Sólo quiero verle, acariciar su piel, besar sus labios, decirle que le quiero y que no puedo vivir sin él. Sólo quiero saber que él sigue sintiendo aquello tan fuerte por mí, que sus sentimientos no han variado ni pizca, que siempre estará a mi lado, que nunca me abandonará. Porque sin él no soy nada, y estos días, con su ausencia, lo estoy confirmando. Quiero pasar mi vida a su lado.

Joder, sí. Estoy enamorada y en estos momentos es una mierda.
.

Comments (3)

On 6 de julio de 2010, 11:19 , María P. dijo...

Hola Anna! Sóc la Maria. No sóc gaire bona intentant animant a la gent, però com a mínim ho intentaré. No et desanimis ara, que queda molt estiu per endavant i s'ha d'aprofitar, que fins i tot potser veus a l'Arnau algun d'aquests dies, no? ^^ A més, segur que per Castelló també pots quedar amb amics que estaran molt contents de veure't, malgrat que tons pares potser no tant. I res, pensa també que dos mesos es passen volant i que quan tornis a Bellaterra serà per més de mig any, i llavors estaràs molt contenta ^^

Bé, espero que tot vagi molt millor i que t'animis una mica ^^!

 
On 6 de julio de 2010, 11:43 , María P. dijo...

Hola Anna! ^^ Sóc la Maria. No sóc gaire bona en això d'animar a la gent, però com a mínim ho intentaré. És normal que estiguis tan trista, però anima't una mica, que queden moltes vacances per endavant i qui sap si no tornaràs a veure l'Arnau un d'aquests dies! O si no queda amb els teus amics de Castelló, que estaran molt contents de tornar-te a veure, malgrat el que hagi pogut passar-te amb tons pares. A més, pensa que queden dos mesos de vacances que es passen volant i que, en canvi, quan tornis a Bellaterra serà per molt més temps, nou mesos, i que llavors tant l'Arnau com tu tornareu a estar junts molt contents ^^

Doncs res, espero que et vagi tot molt millor i que t'animis una mica! ^^

 
On 6 de julio de 2010, 14:25 , Unknown dijo...

Aish...sé el que és -més del que pots arribar a creure-: estar enamorada i pirar-te, allunyar-te d'aquella persona per la qual donaries tot el que tens. Potser no et serveix de gaire, però nena...això és una prova, i estic segura que ho superareu -tot costa, és clar, per al final paga la pena-, perquè voltros ja teniu una història darrera que us suporta.

I és normal que et sentis així, t'ho dic per experiència pròpia, però això passarà en res...i us veureu abans que te n'adonis. A més, estar enamorada és lo millor -i pitjor, alhora- que et pot passar...però ja m'agradaria a mi ser capaç de sentir com tu.

Així que no t'amoïnis, perquè som aquí. I sí, pots dir que "és que no som allí físicament, amb tu", però...de veritat importa? No creus que és més important que estem amb tu? (a seques)Perquè per a qualsevol cosa que necessitis...és un crid, ja ho saps.

I per cert...he estat mirant a Ryanair, i viatjar a Palma et pot sortir per 35/60 -que no està malament-, depèn de dates i tases d'aquell dia. Però m'has de dir quant de temps vols estar per aquí (si una setmaneta et va bé) i si va bé que sigui des de Reus o Alicant (són els únics aeroports "propers" que tens des d'on opera Ryanair u.u).


Toooooooooooonta (L)



PD. Es puta blog és una merda i m'he hagut d'identificar amb es compte de google, o no em deixava publicar es comentari ¬¬